martes, 28 de diciembre de 2010

EL NADAL PER UNGARETTI


NAVIDAD

Nàpoles, 26 de diciembre de 1916

No tengo ganas
de zambullirme
en un ovillo
de calles

Llevo tanto
cansancio
sobre mi espalda

Dejadme así
como una
cosa
puesta
en un
rincón
y olvidada

Aquí
no se siente
más que
el buen calor

Estoy
con la cuatro
cabriolas
de humo
del hogar

NATALE
Napoli il 26 dicembre 1916
Non ho voglia/ di tuffarmi/ in un gomitolo/ di strade/ Ho tanta/ stanchezza/ sulle spalle/ Lasciatemi così/ come una/ cosa/ posata/ in un/ angolo/ e dimenticata/ Quì/ non si sente/ altro/ che il caldo buono/ Sto/ con le quattro/ capriole/ di fumo/ del focolare


Ungaretti, Giuseppe. "Navidad". Dins La alegria. Tarragona: Igitur, 2000.

lunes, 27 de diciembre de 2010

NOVEL·LISTES I GRAMÀTICS


"La raó del novel·lista la desconeix el cor del gramàtic <<Quan escriguis oblida't de la gramàtica..., encara que en sàpigues>>, li va dir, al meu pare, en Pompeu Fabra"

Montserrat Roig, Digues que m'estimes encara que sigui mentida

lunes, 20 de diciembre de 2010

HABITANT DE LA NIT


Cada vegada que mire la Nit estrelada de Van Gogh no puc evitar pensar en les paraules que, molts anys després, pronuncià Bauçà:

SI TUDAM ELS DIES, VIOLENTÍSSIM SERÀ EL GOIG DE LES NITS

     Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només la corba fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà nostra.
Miquel Bauçà, Cants jubilosos

Potser el dissortat pintor ja ho entengué molt abans...

UN EDÈN PROFÀ


Si és cert que existí un Edèn, escenari de la gènesi de tot ésser humà, crec que aquest indret devia ser molt semblant al paradís que descriu Miquel Pujadó en el poema següent:
 
           
La casa dalt de l'arbre
           
Miquel Pujadó
La nostra casa dalt de l’arbre
és un vell pis del Barri Gòtic.
Només tu i jo hi sabríem cabre,
només tu i jo en tenim la clau.
És un reducte d’infantesa,
el nostre líquid amniòtic,
algunes molles de tendresa
dins d’un calaix folrat de pau.

De menuts, tu i jo somniàvem, cadascú pel seu costat,
un refugi de pirates, un recer ben amagat.
P’rò una cova a Barcelona no la troba pas qui vol,
ni cabanes en els plàtans de l’Eixample, prou que em dol!
Avui tens company, un fill, el renou quotidià.
Jo, ja ho veus, què vols que et digui... El mateix, si fa no fa.
I ara que no som tan joves hem trobat que és el moment
d’injectar-nos l’aventura i encarar-nos amb el vent.

La nostra casa dalt de l’arbre...

És petit, tronat i fosc, però així que entrem al cau
i tu fas cafè, de sobte esdevé tot un palau.
Uns coixins, taula i cadires, la flonjor d’un matalàs...
No li cal pas gaire cosa al Paradís per treure el nas.
Bé, posats a ser sincers també hi ha un ordinador
(poder treballar en silenci és un plaer). I un radiador,
perquè tu ets tan fredolica, quatre llibres, i res més.
Més enllà de la finestra, el neguit omple els carrers.

La nostra casa dalt de l’arbre..

Quan sortim i ens separem, tu retrobes l’univers
del qual mai no he format part, jo el meu món boig i dispers.
Em deixo endur pels corrents de l’atzar i, lluny de mi,
sé que rius, t’agites, lluites... i està bé que sigui així.
Som amb gent que ens estimem, fora de la intersecció
que ens pertany, i anem vivint amb la fonda convicció
que ens tenim en algun lloc l’un a l’altre. I que, quan
jo et necessiti o tu em busquis, ella ens estarà esperant,

la nostra casa dalt de l’arbre,
que és un vell pis del Barri Gòtic...

sábado, 18 de diciembre de 2010

SAVIES PARAULES


Bussejant pel Serra d'Or d'aquest mes m'he trobat aquestes dues joies (nou forment per seguir pastant un credo propi) que vull compartir amb tot aquell o aquella que camine per aquestes terres virtuals:

"És inútil que els governants creguin que han vençut l'esperit lliure perquè li han segellat els llavis, ja que amb cada home neix una nova consciència i sempre algú recordarà l'obligació esperitual de reprendre l'antiga lluita pels inalienables drets de l'humanisme i de la tolerància. Sempre hi haurà algun Castellio que s'alce contra qualsevol Calvi, defensant la independència sobirana de l'opinió davant de tota violència exercida des del poder" Stefan Zweig, Castellio contra Calví

"On hi ha vida, hi ha conflicte. On hi ha no res, no hi ha res en contradicció: tot és mort, tot és erm. Des del moment en què naixem, som vida i mort, dia i nit, temps i espai, matèria i esperit..., la contradicció està servida. Creixem -funciona la realitat- en la mesura dels conflictes que anem resolent. Segons que ens situem davant del conflicte i hi actuem, en aquesta mateixa mesura ens anem fent, construint, incidint en la realitat mateixa per transformar-la. D'entrada, doncs, el conflicte ni és bo ni és dolent. És i prou. Forma part de l'estructura de la realitat i de la condició humana. És una crida a l'acció responsable i lliure. Allò que cal esbrinar és la manera d'encarar el conflicte per tal que el nostre creixement sigui en gruix d'humanitat" Teodor Suau, El conflicte, matriu de la vida