"Ben poca cosa tens", deia el poema de Martí i Pol, que volia enconhortar a l'escriptor a no fer allò que li és necessari sota els efectes de la tristesa... I potser tinga raó el Mestre, però la tristesa m'aboca a escriure, sempre ha estat així. No hi ha res que em vinga de gust ara, els dies és repeteixen una i una altra vegada amb la seua insistent monotonia. Intente agafar-me a quelcom, però cada vegada hi ha menys llocs a on aixoplugar-se. La tempesta s'ho emporta tot i no hi ha possibilitat de resistir-se'n, ho intente però acte seguit torne a ofegar-me, m'afone a poc a poc malgrat els meus intents de surar, tot és ara res. I l'aigua em porta cap a indrets incerts on onades d'absència m'endinsen encara més. Per on sortir? No queda res, sols aigua... Les promeses de viure cada dia amb més força, d'oposar-me als cops del camí amb un somriure són sorra que s'esgola entre les mans. I, malgrat tot, no puc deixar de cercar la superficie, de mirar amb ulls desesperats la llum distorsionada que potser m'espera més enllà de l'aigua...
No hay comentarios:
Publicar un comentario