sábado, 28 de mayo de 2011

PER ON MIRE SOLS HI VEIG REPRESSIÓ...



Aquestes són les meues armes...
 
Ja hi sóc de nou. Pensava que les paraules no eixirien. M'he omplit de mediocritat. Per on mire sols hi veig repressió: professors morts per intentar educar a un grup de xiquetes, per intentar fer-los veure que existeix un món immens més enllà d'on arriba la seua mirada; més enllà dels murs de les cases on hi són confinades la gran majoria de les dones afganes des que naixen fins que moren. Hi veig repressió (bestialitat, manca de llibertat, vulneració dels drets més bàsics...) quan les nostres sobreestimades "forces de l'ordre" (a qui jo definiria més aviat com "forces" sense "ordre", ni seny, ni esperit. Simples bèsties de càrrega que embesteixen contra tot allò que transgredeix els dictats dels seus amos) apalejen sense cap pietat un grup de gent de totes les condicions que es manifesta pacíficament en favor d'un món millor, un món que els hi done l'oportunitat que els ha estat negada pel capitalisme brutal que assoleix a passes de gegant el nostre món actual. Capitalisme recolzat, defensat i fins i tot divinitzat pels nostres governats... Hi sent ràbia, frustració, deseperança, pena per tots aquells que han estat víctimes d'aquests particulars albardans de l'Estat, a l'igual que la sent per tots els que en són castigats per parlar la llengua que els és inherent des de les seua infantesa o que se'ls ha revela't com la llengua per recórrer el seu camí. No és aquest el món que jo vull, no. No un món que em condemna per ser dona, per defensar allò en què crec, per parlar la llengua que és la meua llar.
No puc véncer aquesta sensació de desolació que des de fa temps ja esdevé la meua companya... Ara sols puc tractar d'entendra-la, tractar de foragitar-la amb la paraula, encara que potser això no siga prou.

No hay comentarios:

Publicar un comentario