MÉS POESIA A QUATRE MANS

Feia molt de temps ja que no passejava per aquesta terra intangible. Moltes coses han esdevingut, des de l'última entrada, dins i fora de mi. Tanmateix, hi roman sempre el pòssit de la poesia, companya incansable, tisana de recepta ancestral que em guareix de les ferides del camí; per tu la vida cobra sentit... Justament de la poesia, de l'estima per la poesia, en aquest cas bifurcada en dues visions que han convergit en un únic punt: la visió d'un gran poeta i amic (Antoni Cànovas) i la meua; ha sortit el poema que tot seguit expose, un poema farcit de vida que intenta plasmar amb paraules el que potser és tan sols patrimoni del foc i el vent...

Pou de vida

Necessite assedegar-me completament ,
necessite el teu cos per omplir aquest pou
que és buit de vida sense tu.
Vull disoldre'm en la remor
del teu alé per renàixer eternament
als llavis privats d'aigua.
Els meus murs esperen
ingràvits el descens suau
que degotarà en diàlegs mullats
pels meus clivells ressecs.
Humitat delerosa de la nostàlgia
jo t'occeix perquè del teu clam de
mort renasca de nou la vida en mi.
Sota la plutja avance ara amb pas
ferm, rememorant amb joia fragments
de la teua ànima a dintre meu.

Maria Martínez i Antoni Cànovas

POEMA EN DUET O UNA "HABITACIÓ (DIGITAL) PRÒPIA"

De vegades sembla impossible aferrar quelcom en un món accelerat que obliga els seus habitants a caminar per ell seguint-ne el seu ritme. Un món que aliena, desposseix de la personalitat pròpia i, en el més greu dels casos, que fa embogir... Per tractar d'aclimatar-se a aquest món creàrem tota una sèrie de mitjans digitals que, dissortadament, fent ús de l'extremisme dictatorial que la societat de tots els temps vol imposar com a mecanisme més efectiu de control de l'individu, són tiranitzats per les èlits. Tanmateix, malgrat que l'ombra del poder dominant és molt visible, els éssers humans (almenys aquells que són dignes de rebre eixe qualificatiu) estan aconseguint tindre una "habitació pròpia" dins del nostre malauradament tiranitzat món digital i no és difícil trobar en algunes xarxes socials gent que expressa sense por la seua i visió del món i de l'art i que expressa en aquestes opinions i ideologies un parer molt semblant al nostre. Així, tot i que la interacció virtual amb altres persones no superarà mai la intensitat del contacte humà, hi ha ocasions en què els ulls ensopeguen amb unes línies familiars, amb les paraules d'un autor estimat que llegirem fa tant de temps ja, però que retrobem de nou amb emoció o amb una frase que ens ofereix una mica de tendresa en meitat d'aquest món tantes vegades hostil. O, fins i tot, amb un consell que resol un dubte que ens turmentava. El temps aleshores sembla detenir-se, el soroll persitent que és gairebé ja a tots els racons de la nostra vida s'atura i renaix convertit en silenci. L'ésser esdevé de cop colpit pel insuperable sentiment del contacte amb un altre ésser que comparteix i lluita contra els mateixos malsons i dubtes i que gaudeix amb les mateix coses... Aquest ésser esdevé, potser, una mica més humà... Això mateix em va ocórrer a mi en llegir les entrades en una xarxa social del meu amic Antoni. Una sensació que em va dur a fer una passa endavant i proposar-li a l'Antoni una posada en comú de les nostres visions poètiques, fet que ens conduí a escriure un poema conjument. Un poema que anomenàrem Llum de capvespre i que adjunte a continuació:
LLUM DE CAPVESPRE
Foscor de capvespre entre dos móns, la teua llar no és enlloc... El vent de la nit fa malbé la teu llum. Esdevens morta per uns instants per ressuscitar aviat convertida ja en llum de nit... No et demanes on creixen els besos? La vitalitat dels teus ulls accelera la coneixença de les cicatrius, fecunda rialles i plors .... És hora de tornar amb els qui ignoren, de guarir els amants, malgrat que mai pugues estimar; condemnada per sempre a l'eternitat, a escoltar el remor d'un mar que no podràs besar tot i la seua proximitat... Et resta, però, el soroll de les ones que t'ajuden a recordar que la feblesa no és sols patrimoni dels éssers humans...
Aviat veurem les rialles d'aquells que sorgiren dels desamors , les alegries d'aquells que malmeteren el seu temps en esforços inútils...
Aviat et cercaré a les ombres de la luxúria impregnada de somnis estèrils que no duen a cap inèrcia cíclica...
Espera'm sota l'ombra del xiprer , caminarem sense parlar , observant les mirades mudes dels nostres recels ,qui sap si algun dia els nostres cossos lacerats ballaran cançons de nit, si ens preguntaran els nostres noms a la ciutat ...
Antoni Cànovas i Maria Martínez

UNA ABRAÇADA LITERÀRIA

He agafat un llibre de poesia italiana, l'he obert per una pàgina qualsevol i d'ell ha sortit el consell de l'amic més volgut, d'un amic carregat de germanor i saviesa, malgrat tenir pell de cel·lulosa i paraules que es pronuncien sense emetre cap so. Heus ací l'assenyat consell del meu amic:

             
              La vida humana és fosca i dolorosa
              i en ella no s'aferma mai cap cosa.
              Només el pas del Temps és sempre igual.
              L'amor pot fer d'un any un dia breu;
              l'avorriment pot reunir un piló d'anys
             en una sola jornada; el seu pas
             mai no es deté, no canvia. Chiaretta
             era una nena, i ara és una noia,
             demà serà una dona. I així es rep
             si un pensa aquestes coses, un bon cop
             al cor. Ben poc, a no pensar-les, l'art
             m'ajuda; amb moltes i disperses coses
             fer-ne una sola i bella. I de tot mal
            em guareix un bon vers. Quantes vegades
            -i, també, aquesta- per ell, que ningú
            no sap, ni entén, sobre l'afront i els danys
           de la Melancolia puc partir
           i trobo l'Alegria pel camí.
          
           Umberto Saba, "Final".

La literatura, de vegades, segueix sendes misterioses i humanes, molt humanes; potser més que les dels éssers de carn i os...

TONADA DEL MALENCÒNIC

Va morint la innocència dels dies daurats...

Avui la il·lusió esdevé una deu en el desert...

EL TEXT QUE MAI VOLDRIA LLEGIR MARTÍ I POL...

"Ben poca cosa tens", deia el poema de Martí i Pol, que volia enconhortar a l'escriptor a no fer allò que li és necessari sota els efectes de la tristesa... I potser tinga raó el Mestre, però la tristesa m'aboca a escriure, sempre ha estat així. No hi ha res que em vinga de gust ara, els dies és repeteixen una i una altra vegada amb la seua insistent monotonia. Intente agafar-me a quelcom, però cada vegada hi ha menys llocs a on aixoplugar-se. La tempesta s'ho emporta tot i no hi ha possibilitat de resistir-se'n, ho intente però acte seguit torne a ofegar-me, m'afone a poc a poc malgrat els meus intents de surar, tot és ara res. I l'aigua em porta cap a indrets incerts on onades d'absència m'endinsen encara més. Per on sortir? No queda res, sols aigua... Les promeses de viure cada dia amb més força, d'oposar-me als cops del camí amb un somriure són sorra que s'esgola entre les mans. I, malgrat tot, no puc deixar de cercar la superficie, de mirar amb ulls desesperats la llum distorsionada que potser m'espera més enllà de l'aigua...

PER ON MIRE SOLS HI VEIG REPRESSIÓ...




Aquestes són les meues armes...

 
Ja hi sóc de nou. Pensava que les paraules no eixirien. M'he omplit de mediocritat. Per on mire sols hi veig repressió: professors morts per intentar educar a un grup de xiquetes, per intentar fer-los veure que existeix un món immens més enllà d'on arriba la seua mirada; més enllà dels murs de les cases on hi són confinades la gran majoria de les dones afganes des que naixen fins que moren. Hi veig repressió (bestialitat, manca de llibertat, vulneració dels drets més bàsics...) quan les nostres sobreestimades "forces de l'ordre" (a qui jo definiria més aviat com "forces" sense "ordre", ni seny, ni esperit. Simples bèsties de càrrega que embesteixen contra tot allò que transgredeix els dictats dels seus amos) apalejen sense cap pietat un grup de gent de totes les condicions que es manifesta pacíficament en favor d'un món millor, un món que els hi done l'oportunitat que els ha estat negada pel capitalisme brutal que assoleix a passes de gegant el nostre món actual. Capitalisme recolzat, defensat i fins i tot divinitzat pels nostres governats... Hi sent ràbia, frustració, deseperança, pena per tots aquells que han estat víctimes d'aquests particulars albardans de l'Estat, a l'igual que la sent per tots els que en són castigats per parlar la llengua que els és inherent des de les seua infantesa o que se'ls ha revela't com la llengua per recórrer el seu camí. No és aquest el món que jo vull, no. No un món que em condemna per ser dona, per defensar allò en què crec, per parlar la llengua que és la meua llar.

No puc véncer aquesta sensació de desolació que des de fa temps ja esdevé la meua companya... Ara sols puc tractar d'entendra-la, tractar de foragitar-la amb la paraula, encara que potser això no siga prou.

COM RESUMIR FREUD O LACAN EN DUES LÍNIES

"Hi ha massa món darrere cada signe i poc espai per encabir-hi els fràgils mecanismes insòlits del desig"

Miquel Martí i Pol