Una partícula imperceptible al bell mig d'un huracà immens. Inconscient de la teua feblesa i de la d'aquells que t'estimen tot corre de pressa al teu voltant, ja no tornaràs a ser mai més com ets ara mateix i, malgrat tot, segueixes el ritme que marca el vent un dia rere l'altre, un mes més, un altre any... Creient ingènuament que ets tu qui dirigeix el vent. Seguir el ritme és seguretat, és certesa, és caminar per la via correcta -una via mancada de dolor i farcida d'acceptació, una via curta-. Una fisura, però, s'introdueix a l'huracà i et porta una aire nou, un aire que emet una llum atraient i renovadora i de sobte els remolins de l'huracà, abans font segura d'estabilitat, esdevenen mediocres i violents i deixes de seguir-los, vas contracorrent. Lluites per canviar el ritme ofegant, no sens esforç, la veu que et diu que una partícula sola no pot canviar el ritme del vent i enmig del camp de batalla una força interior (anomenada per molts savis esperit) pren forma amb les teues victòries i amb els cops d'espassa d'aquells qui et són antagonistes. Les teues forces, tanmateix, s'afebleixen amb la pèrdua d'aquells que com tu respiraren l'aire de la fisura. La seua absència t'anorrea, et despulla de tots els guardons aconseguits en la batalla i tornes novament a seguir el ritme, els hipnotitzadors cants de sirena a dintre de l'huracà. Però sols hi ets en estat de vigília, perquè l'aire nou ha penetrat ja en les teues venes i aviat tot el teu èsser clamarà amb força la revolta...
No hay comentarios:
Publicar un comentario