De vegades sembla impossible aferrar quelcom en un món accelerat que obliga els seus habitants a caminar per ell seguint-ne el seu ritme. Un món que aliena, desposseix de la personalitat pròpia i, en el més greu dels casos, que fa embogir... Per tractar d'aclimatar-se a aquest món creàrem tota una sèrie de mitjans digitals que, dissortadament, fent ús de l'extremisme dictatorial que la societat de tots els temps vol imposar com a mecanisme més efectiu de control de l'individu, són tiranitzats per les èlits. Tanmateix, malgrat que l'ombra del poder dominant és molt visible, els éssers humans (almenys aquells que són dignes de rebre eixe qualificatiu) estan aconseguint tindre una "habitació pròpia" dins del nostre malauradament tiranitzat món digital i no és difícil trobar en algunes xarxes socials gent que expressa sense por la seua i visió del món i de l'art i que expressa en aquestes opinions i ideologies un parer molt semblant al nostre. Així, tot i que la interacció virtual amb altres persones no superarà mai la intensitat del contacte humà, hi ha ocasions en què els ulls ensopeguen amb unes línies familiars, amb les paraules d'un autor estimat que llegirem fa tant de temps ja, però que retrobem de nou amb emoció o amb una frase que ens ofereix una mica de tendresa en meitat d'aquest món tantes vegades hostil. O, fins i tot, amb un consell que resol un dubte que ens turmentava. El temps aleshores sembla detenir-se, el soroll persitent que és gairebé ja a tots els racons de la nostra vida s'atura i renaix convertit en silenci. L'ésser esdevé de cop colpit pel insuperable sentiment del contacte amb un altre ésser que comparteix i lluita contra els mateixos malsons i dubtes i que gaudeix amb les mateix coses... Aquest ésser esdevé, potser, una mica més humà... Això mateix em va ocórrer a mi en llegir les entrades en una xarxa social del meu amic Antoni. Una sensació que em va dur a fer una passa endavant i proposar-li a l'Antoni una posada en comú de les nostres visions poètiques, fet que ens conduí a escriure un poema conjument. Un poema que anomenàrem Llum de capvespre i que adjunte a continuació:
LLUM DE CAPVESPRE
Foscor de capvespre entre dos móns, la teua llar no és enlloc... El vent de la nit fa malbé la teu llum. Esdevens morta per uns instants per ressuscitar aviat convertida ja en llum de nit... No et demanes on creixen els besos? La vitalitat dels teus ulls accelera la coneixença de les cicatrius, fecunda rialles i plors .... És hora de tornar amb els qui ignoren, de guarir els amants, malgrat que mai pugues estimar; condemnada per sempre a l'eternitat, a escoltar el remor d'un mar que no podràs besar tot i la seua proximitat... Et resta, però, el soroll de les ones que t'ajuden a recordar que la feblesa no és sols patrimoni dels éssers humans...
Aviat veurem les rialles d'aquells que sorgiren dels desamors , les alegries d'aquells que malmeteren el seu temps en esforços inútils...
Aviat et cercaré a les ombres de la luxúria impregnada de somnis estèrils que no duen a cap inèrcia cíclica...
Espera'm sota l'ombra del xiprer , caminarem sense parlar , observant les mirades mudes dels nostres recels ,qui sap si algun dia els nostres cossos lacerats ballaran cançons de nit, si ens preguntaran els nostres noms a la ciutat ...
Antoni Cànovas i Maria Martínez
