CRIT

Crit que s'ofega en la gola abans de ser pronunciat, crit que ofega qui no el vol pronunciar. T'educaren amb cura, els crits, la veu esquerpa, el dolor, el desig, la rebel:lió, la perversitat no han de tindre cabuda en el teu cos modelat a cops de repressió. Feren de tu el que ets i malgrat els teus esforços per no ser-hi el crim ja és fet...

Crit que s'escampa indolent com el càncer maligne que acaba cèl·lula a cèl·lula amb la vida de l'hoste... Però no el pot proferir qui mai ha estat sentit, qui no té veu, qui mor enmig de la gentada perquè no sap viure, qui es perd en paraules eternes pronunciades per altres, perquè sap que mai en tindrà de pròpies. No pot proferir el crit qui no té veu.

QUAN LES BESTIOLES SURTEN DEL CAU

Ací us mostre un article (que he conegut gràcies al bloc Melic de la meua amiga Aina) que m'ha commocionat en parlar d'uns fets que, dissortadament, cada vegada em són més familiars. I, a continuació, hi done la meua opinió, una mena de catarsi que m'és del tot necessària per lliurar-me de la sensació d'impotència i de tristesa que sempre m'han produït les injustícies i les agressions.

 

 

Notícia: Els nazis al Terra. (Publicada a la pàgina dels Txaperros Xapes)

Avui, 22 de novembre, cap a les 21'30 hores hem viscut una situació que mai hauríem desitjat per nosaltres ni per tota la gent que en eixe moment es trobava al nostre espai, g...audint com cada dia d'aquest xicotet estel de llibertat i compromís que és el Terra.
Com si d'una desfilada militar es tractara, han entrat per la porta amb el seu maleït tuf d'intolerància, odi i violència, una quinzena de neonazis de mesures corporals considerables i amb gest impassible d'aquells que no estimen la vida de la resta, que no volen viure ni conviure amb els diferents, que odien la paraula LLIBERTAT. Al capdavant, el seu líder, Jose Luis Roberto, el rostre de l'odi.
Amb violència i intimidacions han demanat beure unes cerveses al nostre local. És possible que no sàpiguen que el Terra és un espai lliure de feixistes, xenòfobs, homòfobs, masclistes i espanyolistes? Senzillament, perquè nosaltres volem representar just el contrari. I així ho fem dia a dia, amb el treball sincer, constant i humil que realitzem al nostre barri, a la nostra ciutat. A un barri que ja els demostrà fa uns dies que no els vol, que no és el seu lloc i que el volem viu, alegre i combatiu, no brut d'odi i intolerància, la qual només es justifica amb gent com ells.
Davant la nostra negativa, els neonazis identificats com a membres del partit “legal” España 2000, han decidit continuar amenaçant, insultant i intimidant a la gent que estava al Terra. Amenaces i intimidacions molt greus. Inclús de mort.
Així fins que han arribat diversos efectius de la policia local i espanyola, previstos de material antiavalots (potser sabien que aquesta era una gent perillosa?). Aquests, i davant les exigències dels neonazis, han decidit que era millor cedir davant dels agressors (demanant-nos a nosaltres els fulls de reclamació per a que els nostres agressors es queixaren perquè no els hem volgut servir cervesa) que protegir els agredits. Així, han pogut marxar del Terra entre riures i amenaces.
La notícia de l'agressió ha corregut com la pólvora des de dins del Terra cap enfora, i en només 30 minuts, s'han concentrat solidàriament davant les portes del Terra un gran nombre de persones per protegir-nos i recolzar-nos. Han sigut identificats per la policia.
Volem agrair públicament a tots aquells que heu estat allí, a totes les que ens heu transmès posteriorment el vostre suport i, molt especialment, a les persones que estaven aquesta nit al Terra i han hagut de patir aquest exercici de terrorisme psicològic per part d'aquests personatges fills dels gimnasos i de la violència, que han sofert amb nosaltres la por i la ràbia pel que estàvem veient i vivint. Una abraçada ben forta, perquè sense vosaltres no estaríem ací i perquè vosaltres sou el nostre orgull i la nostra raó per alçar-se i continuar el combat.
A partir de demà, farem pública aquesta situació als mitjans de comunicació i denunciarem davant del barri i de la societat el que ha passat, sobretot per deixar ben clar que Jose Luis Roberto i els seus companys del partit ultradretà “España 2000” no només ens ha amenaçat al Terra, ha amenaçat a un col·lectiu que treballa per millorar i canviar un Benimaclet d'esperança i llibertat, ha amenaçat a tots els col·lectius que lluitem per un Benimaclet Viu, a totes les veïnes, a tots els comerços, a totes les escoles, a tots els centres socials, a tots els que defensem dia a dia la nostra cultura i llengua... Ens toquen a un, ens toquen a totes. Us demanem que feu córrer el que ha succeït avui a Benimaclet per ajudar-nos a que aquesta denúncia arribe a tots els racons possibles.
I si, com han advertit, aquesta gent decideix tornar, pública o clandestinament, per atacar el Terra o a la gent que en ell treballen o participen, haurem d'exigir responsabilitats a qui corresponga (Delegació de Govern, policia, jutges, polítics, etc.) per no aturar açò abans que siga massa tard. Com ens ha dit avui un policia espanyol: ací, fins que no hi haja un mort, no podem fer res. Doncs bé, que recorden (com nosaltres fem cada dia) a Guillem Agulló. Ja tenim morts. I no volem més.
De moment, volem transmetre que la gent que estava hui al Terra, afortunadament, estem bé i que anem a treballar les diferents possibilitats d'accions per dur a terme els propers dies. Esteu atents a les convocatòries. Finalment, volem reafirmar el nostre compromís amb la lluita per la llibertat, contra el racisme, per Benimaclet, contra el seu odi. Ací estem i ací estarem. Perquè som barri. Perquè la seua violència mai no podrà apagar aquesta flama de rebel·lia i coratge. Perquè mai podran baixar del nostre terrat aquesta bandera de llibertat. Perquè som un, un puny tancat i en alt. No estem sols, i això els fa mal. Demostrem-ho!

La meua opinió:

Aquest succés fa que el poema de Salvador Espriu Assentiré de grat (en concret els versos en què diu "Voltats de por, enmig del glaç de burles i rialles d'albardans, hem dit els mots que són la sang d'aquest vell poble que volem salvar (...)") adquiresca sentit. I de pas demostra que aquests individus no són més que bestioles que defensen les seues "causes" tal com ho fan aquestes, amb la violència. Violència que en comptes de ser castigada per la societat n'és ocultada maldestrament i pervertida, convertint les víctimes en agressors. Només volem parlar la llengua que ens han ensenyat els nostres pares. Només volem fer ús i transmetre al seu torn la cultura que els nostres avantpassats ens transmeteren a nosaltres, quin és el nostre crim? Potser, si aquests individus saberen fer ús de les paraules, si saberen alguna cosa d'eixa "cultura" que defensen amb els punys, ens dirien que el nostre crim, com el del protagonista de "La vida es sueño", ha estat nàixer.

SOL, SOLET

Sol, solet, vine'm a vórer que tinc fred.

Sol, solet, emporta't la nit pètria que s'aferra al meu ésser, emporta't el glaç que apaga el foc i el converteix en candor freda.

Sol, solet, enlluerna'm en la foscor, perquè el cos maldestre hi puga trobar el camí.

Sol, solet, emporta't les tenebres per sempre més.

TRES BONES RAONS PER ESCRIURE EN CATALÀ

"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meua llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana"

Montserrat Roig, Digues que m'estimes encara que sigui mentida

LA CONSTRUCCIÓ D'UN CREDO PROPI

Estic recopilant frases que m'ajuden a construir un credo propi. En la llista hi ha ja moltes, però per damunt de totes destaquen aquestes dues:

‎"Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix  els llibres" Joan Fuster, Indagacions i propostes

"(...) busca direccions, creix a cada pas un poc, desitja, corre, creua l'horitzó... Sobren veus que tanquen, sobren mals i pors no perdes temps o fugirà el teu foc. Si dibuixes tu la sort i cada estrela del teu cel, et promet que trobaràs paraules per al viatge. No pares mai, aferra't al que vols. No pares, cada dia vola on siga" Pinka, No pares

"Siente el pensamiento, piensa el sentimiento" Miguel de Unamuno

El meu credo, tanmateix, sempre estarà en construcció i li agradaria nodrir-se de les aportacions del viatgers que caminen per aquestes terres virtuals.

AIGUA de riu

Riu que naix al cim de la muntanya, que inicia el camí amb els ulls clucs sense sospitar encara l'amenaça del vent.

Riu que s'expandeix, que fluctua, que tasta amb por la natura humida del seu ésser.

Riu que es modela amb l'erosió de la pedra, amb els cops del vent.

Riu que es contrau, riu que es complementa amb milers de braços que en fan un caudal poderós.

Riu que es belluga, que empeny, que és aixeregat d'aigua.

Riu que s'asseca, que arrosega l'aire, que descobreix l'absència.

Riu perdut en la mar, riu que no hi és.

Partícules d'AIRE

Una partícula imperceptible al bell mig d'un huracà immens. Inconscient de la teua feblesa i de la d'aquells que t'estimen tot corre de pressa al teu voltant, ja no tornaràs a ser mai més com ets ara mateix i, malgrat tot, segueixes el ritme que marca el vent un dia rere l'altre, un mes més, un altre any... Creient ingènuament que ets tu qui dirigeix el vent. Seguir el ritme és seguretat, és certesa, és caminar per la via correcta -una via mancada de dolor i farcida d'acceptació, una via curta-. Una fisura, però, s'introdueix a l'huracà i et porta una aire nou, un aire que emet una llum atraient i renovadora i de sobte els remolins de l'huracà, abans font segura d'estabilitat, esdevenen mediocres i violents i deixes de seguir-los, vas contracorrent. Lluites per canviar el ritme ofegant, no sens esforç, la veu que et diu que una partícula sola no pot canviar el ritme del vent i enmig del camp de batalla una força interior (anomenada per molts savis esperit) pren forma amb les teues victòries i amb els cops d'espassa d'aquells qui et són antagonistes. Les teues forces, tanmateix, s'afebleixen amb la pèrdua d'aquells que com tu respiraren l'aire de la fisura. La seua absència t'anorrea, et despulla de tots els guardons aconseguits en la batalla i tornes novament a seguir el ritme, els hipnotitzadors cants de sirena a dintre de l'huracà. Però sols hi ets en estat de vigília, perquè l'aire nou ha penetrat ja en les teues venes i aviat tot el teu èsser clamarà amb força la revolta...

TERRA

Barranc del Cint (Alcoi)

Pont de Sant Jordi (Alcoi)

Sols el temps d'un sospir. Aviat em separaren de tu, i així confirmant la sentència d'Espriu, "com l'ocell que deixa el niu així l'home que abandona el seu indret". He viscut sempre en terra aliena, no és estrany, doncs, que ara que torne a la terra pròpia mai acaben de germinar les llavors que hi plante o, en el millor dels casos, esdevinguen arrels esquerdades. I així, tot m'és hostil en la meua pròpia terra. La pedra dels turons esdevé tan sols pedra, el crit de la festa és sols soroll, la llengua vomita mots estridents que tot i ser igual que els meus es disfressen amb els vestits d'una altra llengua que no és la meua i no hi ha un sol ésser que entenga aquesta pena. Sols paraules hipòcrites que porten per emblema les conviccions i les aparences. Aquells que havien de ser els meus éssers estimats no són més que un munt de corbs que volen al meu voltant esperant el dia que hi caiga. On és la veritable Terra?