EL NADAL PER UNGARETTI

NAVIDAD

Nàpoles, 26 de diciembre de 1916

No tengo ganas

de zambullirme

en un ovillo

de calles

Llevo tanto

cansancio

sobre mi espalda

Dejadme así

como una

cosa

puesta

en un

rincón

y olvidada

Aquí

no se siente

más que

el buen calor

Estoy

con la cuatro

cabriolas

de humo

del hogar

NATALE
Napoli il 26 dicembre 1916
Non ho voglia/ di tuffarmi/ in un gomitolo/ di strade/ Ho tanta/ stanchezza/ sulle spalle/ Lasciatemi così/ come una/ cosa/ posata/ in un/ angolo/ e dimenticata/ Quì/ non si sente/ altro/ che il caldo buono/ Sto/ con le quattro/ capriole/ di fumo/ del focolare


Ungaretti, Giuseppe. "Navidad". Dins La alegria. Tarragona: Igitur, 2000.

NOVEL·LISTES I GRAMÀTICS

"La raó del novel·lista la desconeix el cor del gramàtic <<Quan escriguis oblida't de la gramàtica..., encara que en sàpigues>>, li va dir, al meu pare, en Pompeu Fabra"

Montserrat Roig, Digues que m'estimes encara que sigui mentida

HABITANT DE LA NIT

Cada vegada que mire la Nit estrelada de Van Gogh no puc evitar pensar en les paraules que, molts anys després, pronuncià Bauçà:

SI TUDAM ELS DIES, VIOLENTÍSSIM SERÀ EL GOIG DE LES NITS

     Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només la corba fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà nostra.

Miquel Bauçà, Cants jubilosos

Potser el dissortat pintor ja ho entengué molt abans...

UN EDÈN PROFÀ

Si és cert que existí un Edèn, escenari de la gènesi de tot ésser humà, crec que aquest indret devia ser molt semblant al paradís que descriu Miquel Pujadó en el poema següent:

 

           

La casa dalt de l'arbre

           

Miquel Pujadó

La nostra casa dalt de l’arbre
és un vell pis del Barri Gòtic.
Només tu i jo hi sabríem cabre,
només tu i jo en tenim la clau.
És un reducte d’infantesa,
el nostre líquid amniòtic,
algunes molles de tendresa
dins d’un calaix folrat de pau.

De menuts, tu i jo somniàvem, cadascú pel seu costat,
un refugi de pirates, un recer ben amagat.
P’rò una cova a Barcelona no la troba pas qui vol,
ni cabanes en els plàtans de l’Eixample, prou que em dol!
Avui tens company, un fill, el renou quotidià.
Jo, ja ho veus, què vols que et digui... El mateix, si fa no fa.
I ara que no som tan joves hem trobat que és el moment
d’injectar-nos l’aventura i encarar-nos amb el vent.

La nostra casa dalt de l’arbre...

És petit, tronat i fosc, però així que entrem al cau
i tu fas cafè, de sobte esdevé tot un palau.
Uns coixins, taula i cadires, la flonjor d’un matalàs...
No li cal pas gaire cosa al Paradís per treure el nas.
Bé, posats a ser sincers també hi ha un ordinador
(poder treballar en silenci és un plaer). I un radiador,
perquè tu ets tan fredolica, quatre llibres, i res més.
Més enllà de la finestra, el neguit omple els carrers.

La nostra casa dalt de l’arbre..

Quan sortim i ens separem, tu retrobes l’univers
del qual mai no he format part, jo el meu món boig i dispers.
Em deixo endur pels corrents de l’atzar i, lluny de mi,
sé que rius, t’agites, lluites... i està bé que sigui així.
Som amb gent que ens estimem, fora de la intersecció
que ens pertany, i anem vivint amb la fonda convicció
que ens tenim en algun lloc l’un a l’altre. I que, quan
jo et necessiti o tu em busquis, ella ens estarà esperant,

la nostra casa dalt de l’arbre,
que és un vell pis del Barri Gòtic...

SAVIES PARAULES

Bussejant pel Serra d'Or d'aquest mes m'he trobat aquestes dues joies (nou forment per seguir pastant un credo propi) que vull compartir amb tot aquell o aquella que camine per aquestes terres virtuals:

"És inútil que els governants creguin que han vençut l'esperit lliure perquè li han segellat els llavis, ja que amb cada home neix una nova consciència i sempre algú recordarà l'obligació esperitual de reprendre l'antiga lluita pels inalienables drets de l'humanisme i de la tolerància. Sempre hi haurà algun Castellio que s'alce contra qualsevol Calvi, defensant la independència sobirana de l'opinió davant de tota violència exercida des del poder" Stefan Zweig, Castellio contra Calví

"On hi ha vida, hi ha conflicte. On hi ha no res, no hi ha res en contradicció: tot és mort, tot és erm. Des del moment en què naixem, som vida i mort, dia i nit, temps i espai, matèria i esperit..., la contradicció està servida. Creixem -funciona la realitat- en la mesura dels conflictes que anem resolent. Segons que ens situem davant del conflicte i hi actuem, en aquesta mateixa mesura ens anem fent, construint, incidint en la realitat mateixa per transformar-la. D'entrada, doncs, el conflicte ni és bo ni és dolent. És i prou. Forma part de l'estructura de la realitat i de la condició humana. És una crida a l'acció responsable i lliure. Allò que cal esbrinar és la manera d'encarar el conflicte per tal que el nostre creixement sigui en gruix d'humanitat" Teodor Suau, El conflicte, matriu de la vida

CRIT

Crit que s'ofega en la gola abans de ser pronunciat, crit que ofega qui no el vol pronunciar. T'educaren amb cura, els crits, la veu esquerpa, el dolor, el desig, la rebel:lió, la perversitat no han de tindre cabuda en el teu cos modelat a cops de repressió. Feren de tu el que ets i malgrat els teus esforços per no ser-hi el crim ja és fet...

Crit que s'escampa indolent com el càncer maligne que acaba cèl·lula a cèl·lula amb la vida de l'hoste... Però no el pot proferir qui mai ha estat sentit, qui no té veu, qui mor enmig de la gentada perquè no sap viure, qui es perd en paraules eternes pronunciades per altres, perquè sap que mai en tindrà de pròpies. No pot proferir el crit qui no té veu.

QUAN LES BESTIOLES SURTEN DEL CAU

Ací us mostre un article (que he conegut gràcies al bloc Melic de la meua amiga Aina) que m'ha commocionat en parlar d'uns fets que, dissortadament, cada vegada em són més familiars. I, a continuació, hi done la meua opinió, una mena de catarsi que m'és del tot necessària per lliurar-me de la sensació d'impotència i de tristesa que sempre m'han produït les injustícies i les agressions.

 

 

Notícia: Els nazis al Terra. (Publicada a la pàgina dels Txaperros Xapes)

Avui, 22 de novembre, cap a les 21'30 hores hem viscut una situació que mai hauríem desitjat per nosaltres ni per tota la gent que en eixe moment es trobava al nostre espai, g...audint com cada dia d'aquest xicotet estel de llibertat i compromís que és el Terra.
Com si d'una desfilada militar es tractara, han entrat per la porta amb el seu maleït tuf d'intolerància, odi i violència, una quinzena de neonazis de mesures corporals considerables i amb gest impassible d'aquells que no estimen la vida de la resta, que no volen viure ni conviure amb els diferents, que odien la paraula LLIBERTAT. Al capdavant, el seu líder, Jose Luis Roberto, el rostre de l'odi.
Amb violència i intimidacions han demanat beure unes cerveses al nostre local. És possible que no sàpiguen que el Terra és un espai lliure de feixistes, xenòfobs, homòfobs, masclistes i espanyolistes? Senzillament, perquè nosaltres volem representar just el contrari. I així ho fem dia a dia, amb el treball sincer, constant i humil que realitzem al nostre barri, a la nostra ciutat. A un barri que ja els demostrà fa uns dies que no els vol, que no és el seu lloc i que el volem viu, alegre i combatiu, no brut d'odi i intolerància, la qual només es justifica amb gent com ells.
Davant la nostra negativa, els neonazis identificats com a membres del partit “legal” España 2000, han decidit continuar amenaçant, insultant i intimidant a la gent que estava al Terra. Amenaces i intimidacions molt greus. Inclús de mort.
Així fins que han arribat diversos efectius de la policia local i espanyola, previstos de material antiavalots (potser sabien que aquesta era una gent perillosa?). Aquests, i davant les exigències dels neonazis, han decidit que era millor cedir davant dels agressors (demanant-nos a nosaltres els fulls de reclamació per a que els nostres agressors es queixaren perquè no els hem volgut servir cervesa) que protegir els agredits. Així, han pogut marxar del Terra entre riures i amenaces.
La notícia de l'agressió ha corregut com la pólvora des de dins del Terra cap enfora, i en només 30 minuts, s'han concentrat solidàriament davant les portes del Terra un gran nombre de persones per protegir-nos i recolzar-nos. Han sigut identificats per la policia.
Volem agrair públicament a tots aquells que heu estat allí, a totes les que ens heu transmès posteriorment el vostre suport i, molt especialment, a les persones que estaven aquesta nit al Terra i han hagut de patir aquest exercici de terrorisme psicològic per part d'aquests personatges fills dels gimnasos i de la violència, que han sofert amb nosaltres la por i la ràbia pel que estàvem veient i vivint. Una abraçada ben forta, perquè sense vosaltres no estaríem ací i perquè vosaltres sou el nostre orgull i la nostra raó per alçar-se i continuar el combat.
A partir de demà, farem pública aquesta situació als mitjans de comunicació i denunciarem davant del barri i de la societat el que ha passat, sobretot per deixar ben clar que Jose Luis Roberto i els seus companys del partit ultradretà “España 2000” no només ens ha amenaçat al Terra, ha amenaçat a un col·lectiu que treballa per millorar i canviar un Benimaclet d'esperança i llibertat, ha amenaçat a tots els col·lectius que lluitem per un Benimaclet Viu, a totes les veïnes, a tots els comerços, a totes les escoles, a tots els centres socials, a tots els que defensem dia a dia la nostra cultura i llengua... Ens toquen a un, ens toquen a totes. Us demanem que feu córrer el que ha succeït avui a Benimaclet per ajudar-nos a que aquesta denúncia arribe a tots els racons possibles.
I si, com han advertit, aquesta gent decideix tornar, pública o clandestinament, per atacar el Terra o a la gent que en ell treballen o participen, haurem d'exigir responsabilitats a qui corresponga (Delegació de Govern, policia, jutges, polítics, etc.) per no aturar açò abans que siga massa tard. Com ens ha dit avui un policia espanyol: ací, fins que no hi haja un mort, no podem fer res. Doncs bé, que recorden (com nosaltres fem cada dia) a Guillem Agulló. Ja tenim morts. I no volem més.
De moment, volem transmetre que la gent que estava hui al Terra, afortunadament, estem bé i que anem a treballar les diferents possibilitats d'accions per dur a terme els propers dies. Esteu atents a les convocatòries. Finalment, volem reafirmar el nostre compromís amb la lluita per la llibertat, contra el racisme, per Benimaclet, contra el seu odi. Ací estem i ací estarem. Perquè som barri. Perquè la seua violència mai no podrà apagar aquesta flama de rebel·lia i coratge. Perquè mai podran baixar del nostre terrat aquesta bandera de llibertat. Perquè som un, un puny tancat i en alt. No estem sols, i això els fa mal. Demostrem-ho!

La meua opinió:

Aquest succés fa que el poema de Salvador Espriu Assentiré de grat (en concret els versos en què diu "Voltats de por, enmig del glaç de burles i rialles d'albardans, hem dit els mots que són la sang d'aquest vell poble que volem salvar (...)") adquiresca sentit. I de pas demostra que aquests individus no són més que bestioles que defensen les seues "causes" tal com ho fan aquestes, amb la violència. Violència que en comptes de ser castigada per la societat n'és ocultada maldestrament i pervertida, convertint les víctimes en agressors. Només volem parlar la llengua que ens han ensenyat els nostres pares. Només volem fer ús i transmetre al seu torn la cultura que els nostres avantpassats ens transmeteren a nosaltres, quin és el nostre crim? Potser, si aquests individus saberen fer ús de les paraules, si saberen alguna cosa d'eixa "cultura" que defensen amb els punys, ens dirien que el nostre crim, com el del protagonista de "La vida es sueño", ha estat nàixer.

SOL, SOLET

Sol, solet, vine'm a vórer que tinc fred.

Sol, solet, emporta't la nit pètria que s'aferra al meu ésser, emporta't el glaç que apaga el foc i el converteix en candor freda.

Sol, solet, enlluerna'm en la foscor, perquè el cos maldestre hi puga trobar el camí.

Sol, solet, emporta't les tenebres per sempre més.

TRES BONES RAONS PER ESCRIURE EN CATALÀ

"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meua llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana"

Montserrat Roig, Digues que m'estimes encara que sigui mentida

LA CONSTRUCCIÓ D'UN CREDO PROPI

Estic recopilant frases que m'ajuden a construir un credo propi. En la llista hi ha ja moltes, però per damunt de totes destaquen aquestes dues:

‎"Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix  els llibres" Joan Fuster, Indagacions i propostes

"(...) busca direccions, creix a cada pas un poc, desitja, corre, creua l'horitzó... Sobren veus que tanquen, sobren mals i pors no perdes temps o fugirà el teu foc. Si dibuixes tu la sort i cada estrela del teu cel, et promet que trobaràs paraules per al viatge. No pares mai, aferra't al que vols. No pares, cada dia vola on siga" Pinka, No pares

"Siente el pensamiento, piensa el sentimiento" Miguel de Unamuno

El meu credo, tanmateix, sempre estarà en construcció i li agradaria nodrir-se de les aportacions del viatgers que caminen per aquestes terres virtuals.

AIGUA de riu

Riu que naix al cim de la muntanya, que inicia el camí amb els ulls clucs sense sospitar encara l'amenaça del vent.

Riu que s'expandeix, que fluctua, que tasta amb por la natura humida del seu ésser.

Riu que es modela amb l'erosió de la pedra, amb els cops del vent.

Riu que es contrau, riu que es complementa amb milers de braços que en fan un caudal poderós.

Riu que es belluga, que empeny, que és aixeregat d'aigua.

Riu que s'asseca, que arrosega l'aire, que descobreix l'absència.

Riu perdut en la mar, riu que no hi és.

Partícules d'AIRE

Una partícula imperceptible al bell mig d'un huracà immens. Inconscient de la teua feblesa i de la d'aquells que t'estimen tot corre de pressa al teu voltant, ja no tornaràs a ser mai més com ets ara mateix i, malgrat tot, segueixes el ritme que marca el vent un dia rere l'altre, un mes més, un altre any... Creient ingènuament que ets tu qui dirigeix el vent. Seguir el ritme és seguretat, és certesa, és caminar per la via correcta -una via mancada de dolor i farcida d'acceptació, una via curta-. Una fisura, però, s'introdueix a l'huracà i et porta una aire nou, un aire que emet una llum atraient i renovadora i de sobte els remolins de l'huracà, abans font segura d'estabilitat, esdevenen mediocres i violents i deixes de seguir-los, vas contracorrent. Lluites per canviar el ritme ofegant, no sens esforç, la veu que et diu que una partícula sola no pot canviar el ritme del vent i enmig del camp de batalla una força interior (anomenada per molts savis esperit) pren forma amb les teues victòries i amb els cops d'espassa d'aquells qui et són antagonistes. Les teues forces, tanmateix, s'afebleixen amb la pèrdua d'aquells que com tu respiraren l'aire de la fisura. La seua absència t'anorrea, et despulla de tots els guardons aconseguits en la batalla i tornes novament a seguir el ritme, els hipnotitzadors cants de sirena a dintre de l'huracà. Però sols hi ets en estat de vigília, perquè l'aire nou ha penetrat ja en les teues venes i aviat tot el teu èsser clamarà amb força la revolta...

TERRA

Barranc del Cint (Alcoi)

Pont de Sant Jordi (Alcoi)

Sols el temps d'un sospir. Aviat em separaren de tu, i així confirmant la sentència d'Espriu, "com l'ocell que deixa el niu així l'home que abandona el seu indret". He viscut sempre en terra aliena, no és estrany, doncs, que ara que torne a la terra pròpia mai acaben de germinar les llavors que hi plante o, en el millor dels casos, esdevinguen arrels esquerdades. I així, tot m'és hostil en la meua pròpia terra. La pedra dels turons esdevé tan sols pedra, el crit de la festa és sols soroll, la llengua vomita mots estridents que tot i ser igual que els meus es disfressen amb els vestits d'una altra llengua que no és la meua i no hi ha un sol ésser que entenga aquesta pena. Sols paraules hipòcrites que porten per emblema les conviccions i les aparences. Aquells que havien de ser els meus éssers estimats no són més que un munt de corbs que volen al meu voltant esperant el dia que hi caiga. On és la veritable Terra?

FOC

Tu fas que calle el vent...

Ulls de tenebres que derramen foc...

En el teu esguard em consumiré i en la freda foscor de l’eternitat clamaré ja per sempre el teu nom.

Tu fas que calle el vent...

JOIES DE BIBLIOTECA

És una joia que brilla més que qualsevol peça d'orfebreria o pedra preciosa, és el consol de molts dies roïns o moments de veritable feblesa, és un amic fidel que és quan no hi és cap altre, és alhora un meravellós narcotitzant (que em lliura per uns instants d'una existència de vegades mesquina i obscura) i una finestra que em mostra una realitat desencoratjadora, voltada d'obscuritat, esgarrifosa; una realitat massa necessitada de canvis. És, tothom ho sabrà ja, la literatura i les peces que mostre tot seguit en són una bona mostra:

BEN POCA COSA TENS

Miquel Martí i Pol

Ben poca cosa tens:
la taula i uns quants llibres,
l'enyor d'ella, que és lluny
i tampoc no l'oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d'una tristor benigna,
la veu se't tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.
Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil.la.
Camina. Hi ha la gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
-no és més lliure qui oblida-,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.

Autobiografia(1965-66)

Extret de Miquel Martí i Pol, Nova antologia poètica (Barcelona: Edicions 62, 2002)

Fuster i la llibertat

- Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.

- La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!

- Cinc sentits corporals. Demanem-ne més!

- El que mana vol que els manats siguin dòcils. Hem de partir d’aquesta obvietat.

- Potser el treball dignifique l’home. No ho sé. Però, indiscutiblement, el cansa.

- No val la pena ser orgullós: cansa molt, això.

- Tens un cos: aprofita’l!

- Digueu la veritat. Així us vengeu.

- Si tens un fill, ensenya’l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua…

- No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles.

Llibres, literatura i lletra escrita

- Escriure -fer literatura- és tot això que vostés diuen, i a més a més, una forma de venjança.

- De tota novel·la, sempre en sobra la meitat.

- Descriure és inventariar: una activitat subalterna, de notaris o novel·listes dolents.

- Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.

- Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

- I morir deu ser deixar d’escriure.

- És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia.

- Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.

Joan Fuster, Indagacions i propostes

SOBRE L'AMOR

És cert que tu no tries l'amor, sinó que l'amor et tria a tu (ho és?) i, si és així, com podem ser feliços i, sobretot, com podem ser lliures vivint una experiència que no hem triat, sinó que ens ha sigut "imposada"?

EL GOIG DEL SILENCI

Cel sense estrel·les, la nit sencera m'envolta, cos que es guareix en l'obscuritat, paraules que semblen obscenes enmig d'aquest silenci immens...

ESTIMAR... EN CATALÀ

No concep res més meravellós que estimar. Estimar persones, estimar coses, estimar l'art, estimar les paraules... El verí de l'estima és una metzina poderosa que corre acceleradament per les venes fins arribar al cor. L'amor -l'estima per una altra persona- hi és una pedra filosofal que molts homes i dones, alquimistes intrépids, han intentat cercar al llarg dels segles sense arribar mai a trobar el seu indret exacte. Què és l'amor? Què fa que estimem una altra persona, que decidim dedicar-li uns instants, uns dies, uns mesos, uns anys o potser tota una vida? Potser l'amor hi és una barreja a parts iguals d'espiritualitat i corporeitat que ens porta tota una vida aconseguir? Qui ho sap. Tanmateix, si voleu veure una petita mostra en la nostra llengua de diferents maneres de viure l'enamorament, doneu un cop d'ull a aquesta pàgina web:

http://estimaencatala.lateneu.org/poemes.php

DE SOBTE LA TARDOR

Fum. Sols una entre tantes, una entre milers, la llum que un dia jutjaves clara ara es tranforma en entranyes de pou i, malgrat tot, hi ets, regurgites paraules que moren en l'instant precís en què són escrites, que es converteixen en pols, pols en el vent... I novament tornaràs a sentir la cançó i tornaràs a ofegar-te en l'absència i el corb tornarà a aparèixer enmig de la nit i repetirà un cop més la sentència mil vegades maleïda:

et vaig perdre un dia qualsevol no hi ha cap text que puga plasmar la teua grandesa...

mil mots moren davant un sol record teu, em negue a acceptar que no tornaré a veure't MAI MÉS

NIT D'INSOMNI

L'insomni de vegades és un brillant estrateg que assetja durant hores i hores la son fins que a la fi hi entra en els seus dominis. Així, aquesta nit l'insomni ha conquerit la meua son i m'ha dut, pels camins frondosos de la reflexió, a batallar amb un fum de pensaments angoixants i d'idees desarrengades que retronaven al meu cap amb un soroll esferidor. I quan una foscor més obscura que la nit s'apoderava del meu ésser, ha aparegut en la ment aquesta cançó, raig espurnejant com un tió, que m'ha retornat de nou la son i el somni:

Fil de vint

Lletra: Manel Rodríguez Castelló
Música: Miquel Gil

(Hauria d'haver estat de l'Àngel Estellés).

Els àngels del serení

han brodat coixins d'estreles

perquè la meua nineta

hi pose el cap per dormir.

Agulleta i fil de vint

els àngels quan ve la nit,

un llençol de lluna plena

i randes blanques de seda.

Dorm nineta, dorm ni-non,

corre l'aigua de puntetes,

que els ocells se'n van a jóc

quan els grills mengen rosetes.

Van cosint una cançó,

son soneta, non-ni-non,

els àngels del serení

amb agulletes i fil.

http://www.youtube.com/watch?v=dwiHUsWJtI8

ULLS DE CA

Perro semihundido, de Francisco Goya

Fa ja alguns anys quan estudiava a l'institut visitàrem amb el professor d'història de l'art el Museo del Prado. Malauradament, d'aquella visita al Museu he oblidat ja moltes coses (la memòria de vegades és un tirà esbojarrat que juga amb nosaltres conservant aquelles coses més superficials i esborrant aquelles que hi són profitoses). Tanmateix, hi ha dues visions que la meua memòria segurament mai podrà esborrar: la visió del quadre El jardín de las delicias del Bosco i, sobretot, la visió del quadre Perro semihundido, de Francisco Goya. Aquest darrer quadre el vaig descobrir quan abrumada per la quantitat d'informació que el nostre professor d'art vomitava sobre el quadre Las Meninas de Velàzquez i per la presència constant d'una munió de turistes al voltant de l'esmentada obra, em vaig escapolir per veure altres obres de la sala que conté la citada obra. Així, vaig començar a caminar, encara atabalada per la quantitat de dades artístiques que colpejaven la meua ment sense poder, tanmateix, franquejar-la; observant la resta d'obres que contenia la sala quan de sobte la meua mirada es creua amb la mirada del personatge d'un dels quadres. Una mirada que em va corprendre, una mirada com mai n'havia vist cap, una mirada de ca, que quasi enfonsat enmig del del llenç mira amb cara llastimosa el no-res. Què és el que mira aquest ca? I per què la seua mirada em commou amb tanta força? La resposta se'm revelà d'una forma teòrica eixe mateix dia, però no fou fins molts anys després que ho va fer d'una forma pràctica... Així, potser els ulls del ca no són els ulls de l'èsser humà que mira amb por i incertesa com la seua vida s'enfonsa al bell mig d'un destí despietat que no pot conèixer i, en conseqüència, no pot controlar?
Novament, els ulls del ca aparegueren quan anys després, arribà al meu coneixement el tracte salvatge al qual és sotmés el protagonista de l'obra més famosa de Franz Kafka en deixar de ser un membre productiu per a la societat. O en el so melodiós i entristidor que a l'oïda proporcionen les notes de "La primavera" (largo e pianissimo) d'Antonio Vivaldi. Així, potser els ulls del ca no són també per antonomàsia els ulls de qualsevol ésser humà que s'enfronta amb els obstacles i maltractaments de la vida?

EL JUDICI DE LA CÀMERA

Weeki Wachee spring, Florida (1947), de Tori Frissell.

    És irracional, ho sé, però ella hi és al davant pètria, imponent, mancada de qualsevol senyal d'humanitat i hem fita amb el seu únic ull, i irremediablement naix en mi el temor, un temor que tan sols puc explicar superficialment. Un temor a que ella descobrisca allò que mai ha de ser descobert a que em revele el que no vull escoltar. Aquella imatge de mi mateixa que se m'ofereix mostra el meu jo vertader despullat de màscares i formalismes, aquella imatge captura el desig somort al vell mig de les meues ninetes i sent por d'allò que veig...

L'HOME SENSE NOM

 Ací us envie un assaig de poema que nasqué fa alguns mesos. Espere que els poetes "de veritat" em sapien perdonar:



El sueño de la razón, de Francisco Goya



Ulls de minyó, en un rostre marcat pel temps.

Camines per un món on sols hi ets físicament. Les gàrgoles de la teva ment reprodueixen la música que engega els teus passos carregats d'harmonia i doblega els teus llavis en un somriure seré.

Et mire, encara que sé que no hi ets, encara que sé que potser mai seré on tu ets, però et mire... De vegades tu també em mires i per un moment camine al bell mig d'un bosc frondós per on circulen criatures misterioses, però on escolte la veu de dones i homes savis que em priven per una estona d'aquesta meva solitud i assenyalen el camí.

Et mire, ara que conec el teu món, ja no vull caminar més per enlloc...

LA PASSIÓ PER LA LECTURA

Com naix en nosaltres la passió per la lectura és un interrogant que s'han plantejat ja molts dels professionals que es troben vinculats d'alguna manera al món de la literatura (bibliotecaris, editors, professors que imparteixen aquesta assignatura, mares i pares que volen iniciar-hi els seus fills, etc.). Tanmateix, tot i  les acurades i ben intencionades llistes de recomanacions, recursos pedagògics, consells, llistes de lectures o, en els darreres temps, eines on-line elaborades per aquests col·lectius professionals i humans, existeix algun factor que escapa a tot intent de sistematització, que converteix el desig de llegir en un desig incontrolable, un desig salvatge que s'oculta al si mateix del nostre ésser. La mostra més clara d'aquesta irracionalitat del desig de lectura és el fet que es manifeste d'una forma diferent en cada ésser humà, cosa que origina una gran diversitat de lectors. Així, per exemple, existeixen els lectors "nats", que han estat convidats gairebé des del seu naixement cap a la literatura i que han decidit acceptar aquesta invitació. Existeixen també els lectors "il·luminats", renegats insaciables de la lectura, que un dia, sense saber molt bé com, es veuen envoltats pel joc de clarobscurs de la literatura. Un altra classe d'aquesta àmplia gamma la constitueixen els lectors "perduts", lectors que cansats de viure en un món que no entenen decideixen capbussar-se en la literatura per tractar de cercar-hi respostes. Existeixen, igualment, els lectors "ocells", que cansats de viure en aquesta realitat, decideixen emprendre el vol cap a altres realitats potser més acollidores. I així podríem trobar milers i milers de classes de lectors. Lectors que, a més a més, no pertanyen a un únic grup al llarg de tota la seua vida, sinó que poden pertànyer a grups diferents en funció de les circumstàncies que determinen el seu camí.

Això no obstant, si en passar per davant d'una llibreria vostè sent una necessitat acuitant de mirar tots i cadascun dels llibres que es mostren en l'aparador i, posteriorment, d'entrar-hi per acaronar i intentar descobrir el misteri que guarda algun dels llibres que insinuants esperen a les prestatgeries. Si en entrar a eixa llibreria (o biblioteca) no pot evitar detenir-se un instant per gaudir de l'aroma evocador que transipiren les pàgines dels seus habitants. Si no pot evitar riure o plorar quan algun dels missatges que transporta el llibre que llig colpegen amb força indrets imperceptibles del seu èsser; no ho dubte, la llavor que origina la passió ha esclatat a dintre seu i aviat el verí de la literatura correrà per les seues venes.