Ací us envie un assaig de poema que nasqué fa alguns mesos. Espere que els poetes "de veritat" em sapien perdonar:
 |
| El sueño de la razón, de Francisco Goya |
Ulls de minyó, en un rostre marcat pel temps.
Camines per un món on sols hi ets físicament. Les gàrgoles de la teva ment reprodueixen la música que engega els teus passos carregats d'harmonia i doblega els teus llavis en un somriure seré.
Et mire, encara que sé que no hi ets, encara que sé que potser mai seré on tu ets, però et mire... De vegades tu també em mires i per un moment camine al bell mig d'un bosc frondós per on circulen criatures misterioses, però on escolte la veu de dones i homes savis que em priven per una estona d'aquesta meva solitud i assenyalen el camí.
Et mire, ara que conec el teu món, ja no vull caminar més per enlloc...
molt tendre
ResponderEliminarEi, com va, Vicent? Gràcies per visitar el bloc. Sí, el poema, encara que està lleig que ho diga jo, és molt tendre, es veu que el dia que el vaig escriure estava, com diuen ací a Alcoi, "de pasta de moniato", je, je. Una abraçada.
ResponderEliminar