 |
| Weeki Wachee spring, Florida (1947), de Tori Frissell. |
És irracional, ho sé, però ella hi és al davant pètria, imponent, mancada de qualsevol senyal d'humanitat i hem fita amb el seu únic ull, i irremediablement naix en mi el temor, un temor que tan sols puc explicar superficialment. Un temor a que ella descobrisca allò que mai ha de ser descobert a que em revele el que no vull escoltar. Aquella imatge de mi mateixa que se m'ofereix mostra el meu jo vertader despullat de màscares i formalismes, aquella imatge captura el desig somort al vell mig de les meues ninetes i sent por d'allò que veig...
Eixa foto m'inquieta una mica...
ResponderEliminarEi, Carles, com va? Sí, és una fotografia molt impactant. La vaig triar perquè pense que il·lustra bé el que volia dir en el text que les càmeres capturen allò que no està dins de l'aigua (metàfora de la vida per a molts autors)els nostres pensaments, desigs, il·lusions i, en general, tot allò que es troba dins de la nostra ment i que de vegades no podem expressar.
ResponderEliminarUf, que tècnica m'he posat, no? je je.
Una abraçada.