ULLS DE CA

Perro semihundido, de Francisco Goya

Fa ja alguns anys quan estudiava a l'institut visitàrem amb el professor d'història de l'art el Museo del Prado. Malauradament, d'aquella visita al Museu he oblidat ja moltes coses (la memòria de vegades és un tirà esbojarrat que juga amb nosaltres conservant aquelles coses més superficials i esborrant aquelles que hi són profitoses). Tanmateix, hi ha dues visions que la meua memòria segurament mai podrà esborrar: la visió del quadre El jardín de las delicias del Bosco i, sobretot, la visió del quadre Perro semihundido, de Francisco Goya. Aquest darrer quadre el vaig descobrir quan abrumada per la quantitat d'informació que el nostre professor d'art vomitava sobre el quadre Las Meninas de Velàzquez i per la presència constant d'una munió de turistes al voltant de l'esmentada obra, em vaig escapolir per veure altres obres de la sala que conté la citada obra. Així, vaig començar a caminar, encara atabalada per la quantitat de dades artístiques que colpejaven la meua ment sense poder, tanmateix, franquejar-la; observant la resta d'obres que contenia la sala quan de sobte la meua mirada es creua amb la mirada del personatge d'un dels quadres. Una mirada que em va corprendre, una mirada com mai n'havia vist cap, una mirada de ca, que quasi enfonsat enmig del del llenç mira amb cara llastimosa el no-res. Què és el que mira aquest ca? I per què la seua mirada em commou amb tanta força? La resposta se'm revelà d'una forma teòrica eixe mateix dia, però no fou fins molts anys després que ho va fer d'una forma pràctica... Així, potser els ulls del ca no són els ulls de l'èsser humà que mira amb por i incertesa com la seua vida s'enfonsa al bell mig d'un destí despietat que no pot conèixer i, en conseqüència, no pot controlar?
Novament, els ulls del ca aparegueren quan anys després, arribà al meu coneixement el tracte salvatge al qual és sotmés el protagonista de l'obra més famosa de Franz Kafka en deixar de ser un membre productiu per a la societat. O en el so melodiós i entristidor que a l'oïda proporcionen les notes de "La primavera" (largo e pianissimo) d'Antonio Vivaldi. Així, potser els ulls del ca no són també per antonomàsia els ulls de qualsevol ésser humà que s'enfronta amb els obstacles i maltractaments de la vida?