He agafat un llibre de poesia italiana, l'he obert per una pàgina qualsevol i d'ell ha sortit el consell de l'amic més volgut, d'un amic carregat de germanor i saviesa, malgrat tenir pell de cel·lulosa i paraules que es pronuncien sense emetre cap so. Heus ací l'assenyat consell del meu amic:
La vida humana és fosca i dolorosa
i en ella no s'aferma mai cap cosa.
Només el pas del Temps és sempre igual.
L'amor pot fer d'un any un dia breu;
l'avorriment pot reunir un piló d'anys
en una sola jornada; el seu pas
mai no es deté, no canvia. Chiaretta
era una nena, i ara és una noia,
demà serà una dona. I així es rep
si un pensa aquestes coses, un bon cop
al cor. Ben poc, a no pensar-les, l'art
m'ajuda; amb moltes i disperses coses
fer-ne una sola i bella. I de tot mal
em guareix un bon vers. Quantes vegades
-i, també, aquesta- per ell, que ningú
no sap, ni entén, sobre l'afront i els danys
de la Melancolia puc partir
i trobo l'Alegria pel camí.
Umberto Saba, "Final".
La literatura, de vegades, segueix sendes misterioses i humanes, molt humanes; potser més que les dels éssers de carn i os...
