viernes, 29 de octubre de 2010

FOC



Tu fas que calle el vent...
Ulls de tenebres que derramen foc...
En el teu esguard em consumiré i en la freda foscor de l’eternitat clamaré ja per sempre el teu nom.
Tu fas que calle el vent...

sábado, 23 de octubre de 2010

JOIES DE BIBLIOTECA

És una joia que brilla més que qualsevol peça d'orfebreria o pedra preciosa, és el consol de molts dies roïns o moments de veritable feblesa, és un amic fidel que és quan no hi és cap altre, és alhora un meravellós narcotitzant (que em lliura per uns instants d'una existència de vegades mesquina i obscura) i una finestra que em mostra una realitat desencoratjadora, voltada d'obscuritat, esgarrifosa; una realitat massa necessitada de canvis. És, tothom ho sabrà ja, la literatura i les peces que mostre tot seguit en són una bona mostra:

BEN POCA COSA TENS
Miquel Martí i Pol
Ben poca cosa tens:
la taula i uns quants llibres,
l'enyor d'ella, que és lluny
i tampoc no l'oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d'una tristor benigna,
la veu se't tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.
Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil.la.
Camina. Hi ha la gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
-no és més lliure qui oblida-,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.
Autobiografia(1965-66)
Extret de Miquel Martí i Pol, Nova antologia poètica (Barcelona: Edicions 62, 2002)

Fuster i la llibertat
- Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.
- La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!
- Cinc sentits corporals. Demanem-ne més!
- El que mana vol que els manats siguin dòcils. Hem de partir d’aquesta obvietat.
- Potser el treball dignifique l’home. No ho sé. Però, indiscutiblement, el cansa.
- No val la pena ser orgullós: cansa molt, això.
- Tens un cos: aprofita’l!
- Digueu la veritat. Així us vengeu.
- Si tens un fill, ensenya’l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua…
- No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles.

Llibres, literatura i lletra escrita
- Escriure -fer literatura- és tot això que vostés diuen, i a més a més, una forma de venjança.
- De tota novel·la, sempre en sobra la meitat.
- Descriure és inventariar: una activitat subalterna, de notaris o novel·listes dolents.
- Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.
- Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.
- I morir deu ser deixar d’escriure.
- És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia.
- Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.

Joan Fuster, Indagacions i propostes

SOBRE L'AMOR


És cert que tu no tries l'amor, sinó que l'amor et tria a tu (ho és?) i, si és així, com podem ser feliços i, sobretot, com podem ser lliures vivint una experiència que no hem triat, sinó que ens ha sigut "imposada"?

EL GOIG DEL SILENCI


Cel sense estrel·les, la nit sencera m'envolta, cos que es guareix en l'obscuritat, paraules que semblen obscenes enmig d'aquest silenci immens...

viernes, 15 de octubre de 2010

ESTIMAR... EN CATALÀ



No concep res més meravellós que estimar. Estimar persones, estimar coses, estimar l'art, estimar les paraules... El verí de l'estima és una metzina poderosa que corre acceleradament per les venes fins arribar al cor. L'amor -l'estima per una altra persona- hi és una pedra filosofal que molts homes i dones, alquimistes intrépids, han intentat cercar al llarg dels segles sense arribar mai a trobar el seu indret exacte. Què és l'amor? Què fa que estimem una altra persona, que decidim dedicar-li uns instants, uns dies, uns mesos, uns anys o potser tota una vida? Potser l'amor hi és una barreja a parts iguals d'espiritualitat i corporeitat que ens porta tota una vida aconseguir? Qui ho sap. Tanmateix, si voleu veure una petita mostra en la nostra llengua de diferents maneres de viure l'enamorament, doneu un cop d'ull a aquesta pàgina web:

jueves, 14 de octubre de 2010

DE SOBTE LA TARDOR



Fum. Sols una entre tantes, una entre milers, la llum que un dia jutjaves clara ara es tranforma en entranyes de pou i, malgrat tot, hi ets, regurgites paraules que moren en l'instant precís en què són escrites, que es converteixen en pols, pols en el vent... I novament tornaràs a sentir la cançó i tornaràs a ofegar-te en l'absència i el corb tornarà a aparèixer enmig de la nit i repetirà un cop més la sentència mil vegades maleïda:
et vaig perdre un dia qualsevol no hi ha cap text que puga plasmar la teua grandesa...

mil mots moren davant un sol record teu, em negue a acceptar que no tornaré a veure't MAI MÉS

sábado, 2 de octubre de 2010

NIT D'INSOMNI


L'insomni de vegades és un brillant estrateg que assetja durant hores i hores la son fins que a la fi hi entra en els seus dominis. Així, aquesta nit l'insomni ha conquerit la meua son i m'ha dut, pels camins frondosos de la reflexió, a batallar amb un fum de pensaments angoixants i d'idees desarrengades que retronaven al meu cap amb un soroll esferidor. I quan una foscor més obscura que la nit s'apoderava del meu ésser, ha aparegut en la ment aquesta cançó, raig espurnejant com un tió, que m'ha retornat de nou la son i el somni:

Fil de vint
Lletra: Manel Rodríguez Castelló
Música: Miquel Gil
(Hauria d'haver estat de l'Àngel Estellés).
Els àngels del serení
han brodat coixins d'estreles
perquè la meua nineta
hi pose el cap per dormir.

Agulleta i fil de vint
els àngels quan ve la nit,
un llençol de lluna plena
i randes blanques de seda.

Dorm nineta, dorm ni-non,
corre l'aigua de puntetes,
que els ocells se'n van a jóc
quan els grills mengen rosetes.

Van cosint una cançó,
son soneta, non-ni-non,
els àngels del serení
amb agulletes i fil.

viernes, 1 de octubre de 2010

ULLS DE CA



Perro semihundido, de Francisco Goya

Fa ja alguns anys quan estudiava a l'institut visitàrem amb el professor d'història de l'art el Museo del Prado. Malauradament, d'aquella visita al Museu he oblidat ja moltes coses (la memòria de vegades és un tirà esbojarrat que juga amb nosaltres conservant aquelles coses més superficials i esborrant aquelles que hi són profitoses). Tanmateix, hi ha dues visions que la meua memòria segurament mai podrà esborrar: la visió del quadre El jardín de las delicias del Bosco i, sobretot, la visió del quadre Perro semihundido, de Francisco Goya. Aquest darrer quadre el vaig descobrir quan abrumada per la quantitat d'informació que el nostre professor d'art vomitava sobre el quadre Las Meninas de Velàzquez i per la presència constant d'una munió de turistes al voltant de l'esmentada obra, em vaig escapolir per veure altres obres de la sala que conté la citada obra. Així, vaig començar a caminar, encara atabalada per la quantitat de dades artístiques que colpejaven la meua ment sense poder, tanmateix, franquejar-la; observant la resta d'obres que contenia la sala quan de sobte la meua mirada es creua amb la mirada del personatge d'un dels quadres. Una mirada que em va corprendre, una mirada com mai n'havia vist cap, una mirada de ca, que quasi enfonsat enmig del del llenç mira amb cara llastimosa el no-res. Què és el que mira aquest ca? I per què la seua mirada em commou amb tanta força? La resposta se'm revelà d'una forma teòrica eixe mateix dia, però no fou fins molts anys després que ho va fer d'una forma pràctica... Així, potser els ulls del ca no són els ulls de l'èsser humà que mira amb por i incertesa com la seua vida s'enfonsa al bell mig d'un destí despietat que no pot conèixer i, en conseqüència, no pot controlar?
Novament, els ulls del ca aparegueren quan anys després, arribà al meu coneixement el tracte salvatge al qual és sotmés el protagonista de l'obra més famosa de Franz Kafka en deixar de ser un membre productiu per a la societat. O en el so melodiós i entristidor que a l'oïda proporcionen les notes de "La primavera" (largo e pianissimo) d'Antonio Vivaldi. Així, potser els ulls del ca no són també per antonomàsia els ulls de qualsevol ésser humà que s'enfronta amb els obstacles i maltractaments de la vida?