domingo, 13 de noviembre de 2011

MÉS POESIA A QUATRE MANS

Feia molt de temps ja que no passejava per aquesta terra intangible. Moltes coses han esdevingut, des de l'última entrada, dins i fora de mi. Tanmateix, hi roman sempre el pòssit de la poesia, companya incansable, tisana de recepta ancestral que em guareix de les ferides del camí; per tu la vida cobra sentit... Justament de la poesia, de l'estima per la poesia, en aquest cas bifurcada en dues visions que han convergit en un únic punt: la visió d'un gran poeta i amic (Antoni Cànovas) i la meua; ha sortit el poema que tot seguit expose, un poema farcit de vida que intenta plasmar amb paraules el que potser és tan sols patrimoni del foc i el vent...



Pou de vida


Necessite assedegar-me completament ,
necessite el teu cos per omplir aquest pou
que és buit de vida sense tu.
Vull disoldre'm en la remor
del teu alé per renàixer eternament
als llavis privats d'aigua.
Els meus murs esperen
ingràvits el descens suau
que degotarà en diàlegs mullats
pels meus clivells ressecs.
Humitat delerosa de la nostàlgia
jo t'occeix perquè del teu clam de
mort renasca de nou la vida en mi.
Sota la plutja avance ara amb pas
ferm, rememorant amb joia fragments
de la teua ànima a dintre meu.

Maria Martínez i Antoni Cànovas

No hay comentarios:

Publicar un comentario